Con ellas os dejamos.
Marta Sentís
.... per a mi ha estat una experiència molt positiva, enriquidora, increïble, emocionant, PERQUÈ HA ESTAT LA MEVA PRIMERA TRAIL!!!! Quan em vaig apuntar no tenia gens clar poder acabar els 21 kilòmetres, ho vaig fer animada per un amic que la feia sol, tenia 5 hores per endevant, i no m'importava arribar fora de temps, només gaudir de la muntanya i de la bona companyia. No tinc experiència en muntanya, ni per tant, tampoc tècnica, i en asfalt la meva màxima ha estat 10 kilòmetres !! No m'havia fixat cap objectiu. I llavors comença la cursa, què us haig d'explicar als que en porteu tantes .. jo sóc nova en això, i no sé exactament que és, si el to de l'speaker, els corredors al teu voltant la majoria desitjant sort al del costat, l’ambient carregat de sensacions positives, junt amb els meus nervis previs per por a qualsevol imprevist, una caiguda, una trucada del pare del meu fill, nervis molt diferents als que vaig sentir a la cursa de Bombers de feia una setmana, on tenia clar el meu objectiu... tot això et fa pujar l'ànim fins dalt i crides, i aplaudeixes, i penses.. comença la festa!!
I després corres i corres, i a l'arribar al primer avituallament, tot i els taps que s'han format, que no para de ploure, els bassals, les pedres lliscants,.... vaig decidir que havia d’acabar la cursa, simplement perquè m’ho estava passat molt bé. Potser perquè no m'havia fixat objectius, no em van molestar aquests imprevistos, més aviat el contrari. L’alegria de trobar-me en el primer tap a la gent del COR, de conèixer gent, amb qui parles com vells amics, sensacions com sentir la pluja a la cara, saltar sobre els bassals, això no us encantava de petits? I tot això amenitzat amb el meravellós paisatge del Garraf, regat pel mediterrani.
A partir del km. 10, doncs, començava la segona part de la cursa, ara si, amb un objectiu fixat; però després del tercer avituallament, al 15, el meu cos va començar a enviar-me missatges negatius, em feien mal les cames, em sentia molt cansada, unes rampes al bessó dret em van fer alentir la marxa, i sabeu que va ser el que em va fer tirar endavant? L’actitud de la resta de corredors, perquè la sensació de notar una mà a l'esquena que t’empeny en una pujada, d’algú a qui li dones les gràcies sense mirar, de ser arrossegada, quan ja començava a estar esgotada per uns nois a crits de vinga campiona que ho pots fer, per a mi, és inexplicable, l’has de viure per saber que és... us juro que aquesta frase, dita per algú que no se qui és, és el que em va ajudar a acabar la cursa, xino xano, A GUANYAR-LA !! Una cosa impensable a les 10 del matí.
De esos 4, ¡dos son los pies de Marta!!
Enrique Clemos
La primera sensación fue la duda: llevar bastón o no. Lo demás estaba claro: repuesto para todo (un fallo, zapatillas no!!). Dudas resueltas (lo llevé y gracias) y vía “camino de hierro” a Sitges: trasiego interno por el pueblo, dejar la mochila de repuesto, ir por el chip, bajar a la playa , encontrar a los compañeros , todos resguardados (no lo digo pero todo, todo hay que leerlo bajo la lluvia, el pueda que lo haga cantando..). Nos juntamos en la salida y con humor (hay que tenerlo para recorrer los caminos del Garraf con el “tiempico” que hacía) al primer tapón, aquí ya perdí contacto con el resto y aúpa, a correr, andar, parar, hacer cola, etc. Desde aquí, una continua carrera con el frío y la humedad como testigo. El terreno y las vistas de reojo: entre agua y no perder ojo de los caminos para evitar resbalones y caídas o accidentes mayores no había más posibilidades. La sensación física al final, sorprendentemente buena; la otra no: mi idea era conocer el Garraf de Sitges, la climatología lo impidió. Conclusión, hay que volver para reconocer el terreno.
Nota: Chapó para los que corrieron las otras carreras más largas y para los que empezaron con la speed y le toco esta climatología.
¡Ahí está... sobrao de energía, los genes del Norte!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario